Amor, guerra i fotografia

Van compartir llit, somnis i ofici. Amb una vida de llegenda, plena de risc i de passió, Gerda Taro i Robert Capa van establir les bases del fotoperiodisme del segle XX. Amb les seves càmeres van mostrar un món en conflicte i van lluitar per canviar-lo. Ara, dues exposicions, una novel·la i unes memòries els reten homenatge.

(reportaje publicado en el suplemento Plaers, del diario AVUI. En catalán)

Gerda Taro i Robert Capa

‘Gerda Taro i Robert Capa, front de Segòvia, darreries de maig - començaments de juny del 1937’ / © Cornell Capa / Magnum. International Center of Photography.

Quan ho va saber, se li va aturar el cor. Amb la camisa oberta i agafant-se el cap ben fort entre les mans, Robert Capa llegia una vegada i una altra un titular al diari L’Humanité: La primera dona fotògrafa morta en un conflicte. La periodista Gerda Taro ha perdut la vida durant un combat a Brunete. El seu amic Louis Aragon, de Ce Soir, li va confirmar la notícia i, aleshores, Capa es va ensorrar. Uns dies abans havia tornat a París a lliurar uns encàrrecs, i ella, la seva estimada i companya d’ofici Gerda Taro, s’havia volgut quedar a Espanya. Estava obsessionada a fotografiar una victòria republicana que no arribava mai. I, al final, hi va deixar la vida. Capa, destrossat, es va tancar al seu estudi
sense voler veure ningú. “L’home que va sortir d’allà dues setmanes més tard era algú completament diferent, cada cop més nihilista i corrosiu. Desesperat”, escriuria més tard el fotògraf Henri Cartier-Bresson.

La història de Gerta Taro i Robert Capa és, sobretot, una història d’amor. Però també de periodisme i de guerra, de compromís i de supervivència. I de fotografia. Joves, idealistes i antifeixistes, van voler canviar el món amb les seves càmeres. L’esclat de la Guerra Civil Espanyola els va convertir en dos dels millors reporters de guerra de tots els temps i en icones de la fotografia mundial. Aquesta parella amb una vida de llegenda és la protagonista d’una novel·la amb
què l’escriptora Susana Fortes ha guanyat el Premi Fernando Lara, Esperando a Robert Capa (Planeta). També el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC ) els ret homenatge amb dues extenses exposicions sobre l’obra gràfica dels dos periodistes; a més, La Fábrica Editorial s’ha decidit a publicar les memòries de Capa, Ligeramente desenfocado, per primer cop en castellà. Hi ha certa Capamania?

Continua llegint-lo en PDF Capa i Entrevista a Susana Fortes

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s