Sílvia Munt: “Tinc aparcada la meva faceta d’actriu de teatre”

Siliva Munt

Foto: Jordi Play

Sílvia Munt aposta per ‘Una comèdia espanyola’, de Yasmina Reza, en el seu últim treball com a directora.

Aquesta artista, de mirada tendra i clara i un somriure d’aquells que t’abracen, parla amb l’emoció i la il·lusió del primer cop d’Una comèdia espanyola, l’obra que es pot veure al Teatre Nacional de Catalunya fins al 8/11. Sílvia  Munt torna al Nacional després d’un parèntesi, i ho fa per convertirse en la primera dona que dirigeix un espectacle a la Sala Gran. Apostant fort. Prenent riscos. Perquè a la Sílvia li van els reptes. Res de textos fàcils. Prefereix el cinema d’autor i el teatre de paraula, de personatge. Històries mínimes. Històries personals. Petites grans tragèdies humanes.
(entrevista publicada al suplement QuèFem de La Vanguardia. En català)
Tornes al TNC dirigint Una comèdia espanyola, de Yasmina Reza. Una comèdia corrent?
És complexa d’explicar, perquè no és una obra tradicional de Reza com Un dios salvaje o Art, dues comèdies trepidants. Aquesta peça parla de la família, de com de perillosa arriba a ser, pels traumes que sovint et comporta. Se situa enmig d’un assaig d’una comèdia i els personatges, que són actors que fan d’actors, van parlant del seu món íntim, de la seva vida i dels secrets d’aquesta professió. És una peça on hi ha dos nivells: la comèdia en si mateixa i, per una altra banda, una obra molt intimista.
Quin embolic! Actors que fan d’actors que actuen?
Té un joc teatral molt interessant i complex. I a partir d’aquest pretext, aparentment convencional, Reza va traient, molt subtilment, una sèrie de capes de les pors que tenim els éssers humans, la nostra societat, com ara la por al fracàs, la por al pas del temps, la por a les competències i a la competitivitat dins de la mateixa família. La peça està composta d’una quantitat de capes interminable.
Com et vas decidir pel text?
Sóc una gran fan de Reza. M’havia llegit pràcticament tot el que havia fet i, quan va caure a les meves mans Una comèdia espanyola, recordo que la vaig llegir i vaig pensar: “Ostres! Complicada”. Però, al mateix temps, la vaig deixar en un racó. El Ramon Madaula, el meu company, també. No era una aposta segura, d’aquelles que dius “Reza!: èxit assegurat!”. Poc temps després, el Ramon i jo la vam proposar al Nacional i també a Madrid. I van acceptar, tot i que és un text arriscat. Cert. I ha estat una aposta forta, primer del Teatro Valle-Inclán del
Centro Dramático Nacional, perquè es va estrenar allà. I després, esclar, del Teatre Nacional.
Com veus l’escena teatral de Barcelona?
No desvelo cap secret si dic que Barcelona és capdavantera en teatre, de la mateixa manera que en cinema Madrid és una potència; allà hi ha molta indústria i tenen més potència que nosaltres. Però en teatre… A Catalunya fem un teatre més potent en general, més capdavanter, més arriscat, que va mes enllà.
Com hem arribat fins aquí?
Per començar, fa trenta anys que s’està fent una política teatral, tant des del sector privat com des del públic, que ha comportat que hi hagi una realitat saludable i potent al nostre país a nivell teatral. Tenim una indústria sòlida,
els números de teatre segueixen sent positius.
Com pot ser que la crisi no hagi afectat el teatre?
Com que el teatre és en directe, sempre has de sortir. I això, curiosament, ha provocat una resposta encara més positiva, perquè a l’espectador li agrada veure coses en directe. I de fet, cada vegada li agrada més, suposo que també, en part, per la saturació que tenim de coses filmades.
Ballarina, actriu, directora de cine i de teatre, guionista… Tens una trajectòria llarga i rica!
[Riu.] Sí, la veritat.
Trobes moltes diferències entre dirigir una teatre i una pel·lícula?
No massa, perquè jo faig un cinema de personatge, de caràcter, d’història, i amb el teatre és el mateix; el meu teatre és de text, de personatge, de caràcter. El teatre ha evolucionat molt i els actors, tal com treballen en teatre,
ho fan en cinema. Avui en dia ja no pots sentir un senyor que t’està cantant. Ha passat aquesta època. Ara busques veritat i una teatralitat, evidentment, però busques molt el moll de l’os.
Has abandonat definitivament la teva faceta com a actriu de teatre?
Començar a dirigir va ser un canvi en la meva vida en molts aspectes i no he volgut després tornar-hi com a actriu. Em vaig precipitar cap a la banda de la direcció i d’escriure, perquè hi vaig trobar una llibertat. Escriure va ser curatiu. Torno al teatre per dirigir. La meva faceta d’actriu –de teatre– l’he deixat aparcada.
T’has plantejat escriure alguna obra?
Ui! Encara no m’hi atreveixo! Potser és que em fa molt de respecte, i quan em poso a escriure, em surten guions de pel·lícules o altres històries. Teatre no encara…
En què treballes ara?
Estic preparant una pel·lícula i un telefilm. Una va sobre una mare i un fill, i no en puc dir res més. I l’altre és una història una mica més dramàtica, la d’un conflicte que viu una parella que, a partir del naixement del seu fill, es distancia.
Relacions de família.
Esclar! Com fa Reza! Potser per això m’agrada tant! [Riu.] Quan em pregunten per què faig Reza, és perquè ella explica els mateixos conflictes que jo.
Anuncios

Una respuesta a “Sílvia Munt: “Tinc aparcada la meva faceta d’actriu de teatre”

  1. Pingback: La cajita del desierto de Sílvia Munt | Cristina Sáez·

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s