“Passar por col•lectivament acaba provocant un ambient festiu, de berbena, que és el que volíem imprimir a [REC]2”

A sota del llit, s’estén un terrirori ombrívol, hàbitat natural de criatures malèfiques i esgarrifoses, els monstres. Amb els temps, aquests éssers conquereixen el fons de l’armari, les ombres de casa i, fins i tot, el replà de l’escala. Allà s’hi amaguen, sigilosos, esperant, pacients, que fem un pas en fals per caure a les seves garres. De petits, als cineastes Jaume Balagueró i Paco Plaza els montres que aguaiten als sons i malsons dels nens els fascinaven. Tant que ara es dediquen a fer-nos passar por amb la seva màquina d’espantar. Són capaços de recrear mons imaginaris, paratges esfereïdors, com al bloc de pisos de la Rambla de Barcelona on un estrany virus fa que els veïns d’aquest immoble es tornin bojos d’ira. Aquest era l’escenari de [REC], el film amb què Balagueró i Plaza van crear un nou tipus de cinema de terrror. Ara tornen amb la segona entrega de la cinta, que ha arrassat en tot el món i de la qual s’ha fet, fins i tot, un remake americà. Fa uns dies, la pel·lícula va inaugurar el Festival de cinema fantàstic de Sitges.

(entrevista publicada al suplement Plaers, de l’AVUI el 18 de setembre de 2009)

Jaume Balagueró & Paco Plaza. Fotos: Jordi Play

A [REC] 2 les autoritats tenen l’edifici envoltat. El tenen en quarentena. El nerviosisme creix. Regna el caos. Fa pocs minuts que han perdut el contacte amb els que hi estaven tancats. Ningú no sap res. Aleshores, una unitat de GEOS entra a l’interior per esbrinar què està passant…

Tinc por…

Balagueró: Aquesta és la nostra intenció, que passis molta por.

I en tindré tanta amb REC2 com amb la primera part?

Balagueró: [REC] la primera es va fer sense cap mena de pretensió, només entretindre, espantar i fer passar una bona estona, i la pel·lícula es va convertir en el que és per si mateixa. A [REC]2, la pretensió continua sent la mateixa. És un divertimento en què hem intentat portar encara més lluny la proposta de la primera. De moment, sembla que funciona. Als Festivals de Venècia i de Toronto de què venim, la recepció del públic ha estat molt bona, la pel·lícula ha funcionat. La gent ha cridat, ha saltat, ha xisclat…

Doncs passar una mala estona no sembla gaire divertit.

Balagueró: No és una qüestió de passar o no por, sinó de sentir. A l’espectador li agrada que li estimulin les emocions. Quan estàs al cinema, hi ha una distància, no hi ha res que realment t’importi allà. I pots plorar, i pots tenir por, i pots disfutar. Passar por significa diversió. I una de les coses que vam experimentar amb [REC] als passis amb públic és que passar por col·lectivament, quan veus com els altres s’espanten, criden, es posen nerviosos… et fa gràcia! I això acaba provocant un ambient festiu, de berbena que volíem imprimir al film.

[REC] va sorprendre per com estava rodada. Semblava un documental en temps real que ens feia viure el terror en primera persona. A [REC]2, ja coneixem el recurs. Continuarà funcionant?

Plaza: Hem intentat sorprendre d’altres maneres. Si haguéssim fet una altra pel·lícula on entra un altre equip de televisió, amb una altra reportera, hagués estat un error. Hem mantingut la proposta formal però d’una forma molt justificada i lúdica. Hi ha petits jocs i hem buscat la complicitat amb l’espectador, més inclús que a la primera, potser perquè nosaltres som més espectadors que cineastes.

Quan va sorgir la idea de fer [REC]2?

Balagueró: Després de veure lèxit de [REC]. Abans no teníem cap intenció de rodar una segona part, però com va funcionar tan bé, vam prendre consciència d’aquell èxit i, sobretot, de l’entusiasme dels espectadors; vèiem que s’ho passaven molt bé, que era com una festa i ens va venir de gust continuar-la.

Hi haurà [REC]3?

Balagueró: No està només a les nostres mans. Hi ha una productora que té els drets de la pel·lícula i que podria decidir tirar endavant una tercera entrega amb altres directors. Nosaltres no tenim intenció de fer-ho, tot i que, en cas que es rodés, potser podríem estar-hi implicats d’alguna manera.

Als blocs de cinema es deia que fins i tot la gent de l’equip de rodatge i els actors van passar mals tràngols rodant el film.

Balagueró: La manera de fer la pel·li era molt orgànica. Normalment, en cinema s’acostuma a seguir un disseny molt estipulat, molt marcat i tot és molt laboriós. I la por que una pel·li ha de produir apareix després, és artificial. Nosaltres, en canvi, ho intentàvem fer a través de les característiques de la pròpia pel·li: els actors no tenien el guió complet i havien d’improvitzar constantment. No sabien què passaria, ni nosaltres tampoc! Anàvem canviant en funció del que anava demanant la pel·li -això era més a la primera part, a la segona ha estat una mica diferent-. I això provoca que els espectadors estiguin sempre en una mena d’estrès, de tensió, que resulta molt efectiu.

[REC]   2 és el tercer projecte en què treballeu junts, després d’OT i de [REC]. Mantindreu el tàndem que tan bé us ha funcionat?

Plaza: No, [REC] ha estat una experiència concreta per a nosaltres; la pel·li ho permetia per com va sorgir, en una terrassa fent un cafè i xerrant. I la manera com està rodada, que sembla una mena de reportatge documental, també ho permet així, perquè per a nosaltres una cinta més convencional no es pot dirigir a dos, tot i que hi hagi gent que sí que codirigeix.

Balagueró: Ha estat com un d’aquests discos de duets. Com Si George Michael i Elton John grabessin un disc. Això no vol dir que des d’aleshores continuïn fent discos junts. Si tornen a col·laborar, serà perquè facin un altre disc de duets. Els nostres duets serien [REC]. I si féssim un altre, seria [REC]3, però Elton continuarà amb els seus àlbums

No us espanta mirar sota el llit ni el monstre que viu a l’armari?

Balagueró: De petit, molt! Precisament, per això em fascinava i per això faig pel·lícules de terror, perquè continuo sent el mateix nen a qui li facina el mateix. De molt jovenet, recordo que vaig veure ‘Maniac’, un film classificat com ‘S’ al seu moment, en un cinema d’aquells de poble d’El vendrell durant una marató de terrror. I em va impactar molt. La vaig anar a veure amb el Manu Díez, que és el coguionista de [REC]2.

Casualitats de la vida…

Balagueró: És curiós que aquells nens de 13 anys que anaven al cinema emocionats, amb els pares que els deixaven a la porta i que els anaven a buscar a la una del migdia del dia següent, ara facin amb un altre nen que han conegut després [REC]2. No deixa de ser graciós, no?

Plaza: Per a mi, una figura clau que em va marcar molt va ser Chicho Ibáñez Serrador, quan posava ‘Mis terrores favoritos’, que recordo mirar de molt petit. Molta gent de la nostra generació és aleshores quan va començar a veure cinema de terror. Recordo en especial ‘No profanar el sueño de los muertos’, de Jordi Grau. Crec que és la pel·li que més por m’ha fet mai!

Balagueró: És una obra mestra. Recordo la presentació que va fer Chicho amb Jordi Grau aquell dia: van advertir que era forta, de zombies, i que tenia escenes que podien ferir sensibilitats. Van dir que no se’n feien responsables i es van rentar les mans.. amb sang!

Plaza: que gran!

[riuen]

Ara es roda molt de cinema de terror, tanmateix sembla que ens fa menys por que fa uns anys.

Plaza: Ara estem massa sobreexposats. Quan pensem en les pel·lis de terror dels 70 o dels 80, et venen al cap els títols que han perdurat, que són un percentatge molt petit del cinema que es feia en aquell moment. Aleshores, igual que ara i que amb tot a la vida, es feien pel·lis magnífiques, altres regulars i algunes dolentes. D’aquí 10 anys, segurament, quan pensem en aquesta dècada recordarem 20 films meravellosos. Abans es veien menys pel·lícules, arriben menys d’Estats Units i tot tenia més misteri. Des que s’estranava un film a l’altra banda de l’Atlàntic fins que arribava aquí podia passar més d’un any, i durant aquest temps ja havies llegies mil coses sobre aquella pel·li. I això tenia un misteri que s’ha perdut avui dia. Ara, la immediatesa de poder-te connectar a un web, poder mirar centenars de pel·lícules, saber què està rodant cada un, veure fotos… aquest excès d’informació fa que percebem tot com una troca de coses.

Balagueró: El mercat és molt més exigent. Abans qualsevol pel·li que arribava podia colar. Ara perquè un títol destaqui ha de ser molt especial. La sort que hem tingut és que, per alguna raó desconeguda, [REC] ha funcionat i ha destacat.

Plaza: Em fa la impressió que les pel·lícules no tenen el temps d’exhibició en cinemes que necessiten. Tal i com està el negoci, les distribuïdores necessiten vendre cada mes una pel·li com la pel·li de l’any i això no és bo, perquè intenten generar esdeveniments artificialment. Cada vegada et diuen que és la pel·li més terrorífica de l’any, i t’ho han de dir perquè estarà a les sales de cine com a molt un mes i el boca orella no serveix, perquè abans, les pel·lis estaven diversos mesos en cartellera i hi havia temps perquè la pròpia pel·li guanyés el seu prestigi. Aquests temps fan que ara el marketing sigui més agressiu i enganyós. T’intenten vendre com a grans pel·lis, pel·lis que haurien de tenir el seu espai i passa la prova del públic.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s