“L’elegància passa per arriscar-se”

Esta entrevista debería haberse publicado el pasado 31 de enero en el Plaers. Sin embargo, la compra del Avui por parte de El Punt, ha hecho que hayan dejado de editarse todos los suplementos. Teresa Helbig es una diseñadora de moda brutal. la entrevisté en su showroom, y además de hacer unos vestidos preciosos, ella es encantadora. Es sencilla, llana, con una risa sincera y contagiosa. Era una pena que su historia cayera en el olvido así es que.. la pongo aquí

Amb un somriure clar i franc, molt càlid, aquesta dissenyadora barcelonina d’alta costura ens obre les portes del seu taller. Porta texans i un jersei negre. No hi ha dubte, en veure-la, que per ser elegant no calen talons d’agulla ni vestits negres amb lluentons. L’elegància passa per una actitud. Per arriscar-se, com fa ella amb cada col·lecció que treu. Fa prop de dues dècades que aquesta dissenyadora es dedica al món de la moda. I ho fa allunyant-se dels tòpics que sovint embolcallen aquest món. En el seu taller i showroom del carrer Mallorca, a Barcelona, el temps sembla aturar-se i cada vestit neix després d’hores i hores de confecció a mà. Un per un. Aquí es treballa amb la meticulositat, la paciència i la dedicació dels antics sastres i el resultat són veritables peces d’artesania, que juguen amb els negres i els empolvats, amb un toc retro i una actitud una mica punk, com afirma la Teresa que li agrada llegir a les revistes de moda sobre ella.

La dissenyadora catalana Teresa Helbig. El vestit blanc que porta és disseny seu

Si la Teresa està a l’alta costura, és una mica per ventura i intuició. Perquè un bon dia la van convidar a un casament. Mentre xerrem, el Busa, un gos amb nom de gosa, tranquil i que vol que el mimin continuament, espia encuriosit l’escena des del passadís, fins que arriba el moment de fer les fotos. Aleshores, es col·loca al costat de la Teresa. “Busa! Mira que t’agrada sortir a les fotos, eh?”, li diu carinyosa. La Teresa Helbig acaba de rebre el Premi Barcelona és Moda al millor professional del 2009, que atorga la Cambra de Comerç de Barcelona.

T’han guardonat amb els premis ‘Barcelona és moda’ al millor professional 2009.

Sí, em va fer moltíssima il·lusió. Perquè és un reconeixement a la feina feta a casa. Mai no m’havia passat pel cap que això ens pogués passar. Somiaven i dèiem que potser algun dia desfilaríem. I quan ens en vam assabentar, ens preguntàvem: ‘vols dir que ens premien? Segur que és a nosaltres? Serà que només estem nominats?’ [riu] El dia de recollir el premi va ser preciós. Molt emocionant! Estava tan en xoc que em vaig bloquejar per complet i vaig ser incapaç ni de dir res! Però bé, estava super contenta.

Què reconeix aquests premi?

El millor professional. Suposo que ens el van atorgar per la nostra trajectòria fent vestits de manera manual, artesana, un a un. Ens agrada fer les coses d’aquesta manera.

Com vas entrar en el món de la moda?

Per accident!

Em dedicava a l’aparadorisme de boutiques de moda. Era una feina que m’encantava. De petita, havia viscut també aquest tema amb la meva mare, que cosia, i ho feia molt i molt bé; sempre hi havia teles i fils per casa. Però el cert és que jo no m’havia plantejat dedicar-me a la moda. Aleshores la casualitat va voler que fes l’aparador d’unes noies que tenien botiga a Madrid i a Barcelona. Una d’elles es casava i m’hi va convidar. I jo vaig decidir confeccionar-me el meu vestit. Me’n vaig fer un amb 800 plomes cosides una per una a mà. I… va quedar superxulo! Quan vaig arribar al casament, tothom em mirava i em preguntàvem on me l’havia comprat. Em deien que els agradava molt. Tant va ser així, que aquestes noies em van proposar que els fes una petita col·lecció.

I vas canviar els aparadors per l’atelier

No encara! Vaig continuar fent aparadors alhora que vaig començar a pensar en la col·lecció. Una mica per intuició, vaig anar treient vestits fins que en vaig tenir 12, negres, confeccionats amb una tela molt bàsica i econòmica. Com que em dedicava a l’aparadorisme, coneixia els teixits i, a més, els havia vist i sentit anomenar a casa. Tanmateix, al principi, per manca d’experiència i de recursos, vam optar per teles molt senzilles. La meva mare em va ajudar a fer els patrons, a tallar-los, a cosir-los, i així vam acabar la col·lecció. Estàvem molt emocionades. Tot i que… aquells primers vestits picaven perquè la tela era acrílica!

No els van agradar, doncs?

Tot el contrari! Van quedar ben bufons! I em van encarregar que tirés endavant la producció. El que passa és que em vaig equivocar…Sóc molt dolenta pels números i vaig produir el doble del que m’havien demanat! Va ser un drama, perquè, de sobte, teníem molts vestits! ‘Què farem ara?’, ens preguntàvem.

I què vau fer?

Doncs vaig començar a posar-me jo els vestits per anar pel carrer, quan sortia de nit. I me’ls anava combinant ara amb unes botes, ara amb una caçadora texana… I la gent em parava per dir-me que portava un vestit molt xulo i per preguntar-me on me l’havia comprat. Jo els convidava a venir a la botiga i va ser així, gràcies al boca orella, com poc a poc es van anar venent a les botigues. Fins i tot vam fer una repetició!

No està gens malament per ser la primera incursió a la moda que fèieu!

Em van encarregar aleshores més coses. I cada vegada que em posava a dissenyar i a fer una peça nova intentava que fos una mica millor. Aquesta era la meva obsessió. Que cada cop la tela fos més bonica, fantàstica, perquè quedés millor el vestit. Tenia aquesta il·lusió i era constant i… així ha sigut com he arribat fins a aquí, d’una manera molt lenta, però amb pas ferm. Quan miro enrere i penso com vam començar i on hem arribat… mare meva!

També hem tingut sort. Quan vam començar, van escollir un vestit a la botiga de Madrid on estàvem per sortir en un anunci de televisió. L’spot deia alguna cosa així com: “¡Anda, pero qué guapa estás con este vestido!” I aquell era un vestit nostre! De manera que es va començar a associar la nostra marca amb el vestit de l’anunci. I això ens va donar una empenta.

Per què alta costura i no prêt-à-porter?

Suposo que per la manera com vam començar. Al principi, com que teníem pocs mitjans, la nostra il·lusió era fer cada cop una peça més única, més exclusiva. Buscàvem les millors teles, i si volíem una cosa que no existia, la confeccionàvem nosaltres mateixos. El nostreb objectiu era fer vestits molt femenins i especials, tot i que, segurament, per a tots els dissenyadors les seves peces són especials [riu]. També que fossin glamurosos i atemporals. És una cosa que em fascina! Que et compris un vestit i després de vuit anys, per exemple, el puguis treure de l’armari i tornar-te’l a posar. M’emociona pensar això.

Sembla gairebé una tendència en contra de la moda actual, molt de temporada

Cada sis mesos, he de treure una col·lecció nova. I ho faig, però sempre tracto que les meves prendres te les puguis tornar a posar en diverses temporades i que et sentis sempre amb elles molt guapa. Perquè jo el que vull és que la dona estigui realment guapa. Crec realment que és molt xulo que puguis posar-te un vestit per a un còctel o una festa i anys després tinguis una altra ocasió especial i el puguis tornar a portar, potser d’una altra manera, amb uns altres complements. Em fa molta il·lusió quan la gent aprofita els meus vestits. Per això, sempre que dissenyem, perseguim que siguin peces atemporals.

I els vestits de núvia?

Tenia una bona clienta que venia a la botiga i em comprava vestits. Un dia em va dir que es casava, Teníem una relació estreta i em va demanar que li fes el seu vestit de casament. I com que jo m’apunto a un bombardeig si una cosa em fa il·lusió, li vaig dir que sí, que endavant. Després d’aquell, el boca orella va anar fent i va ser així com també vaig començar a fer vestits de casament. Perquè el cert és que mai no m’he aturat a fer un pla de negoci, sinó que tot ha anat rodat a partir d’intuicions que he anat tenint. Potser una mica “aterra com puguis” en ocasions, però amb moltes ganes, amb unes ganes bestials.

Teresa Helbig treu al mercat col·leccions petites.

Per la manera com produïm, tot artesanal, a mà, un per un, és impossible fer grans produccions. De vestits, per exemple, en fem poquíssims. D’alguns models nom´és en fem dos! I no pot ser d’altra manera. Per exemple, dels vestits joia no podria assumir fer-ne molts, perquè triguem dies a confeccionar cada vestit. Aquest [assenyala al catàleg un vestit recobert de centenars de petitíssimes boletes daurades] està cosit boleta per boleta. És de fet una joieta. Me’l vaig posar per anar a recollir el premis Marie Claire. O aquest abric de lluentons brodats, en forma de quadres. Els estampats també els fem nosaltres. Som una mini empresa! Només hi treballem 10 persones. I n’estic molt contenta, perquè m’hi sento molt bé i, a sobres, faig el que m’agrada.

Dans ma cage, Kurosawa… són noms de les col·leccions de Teresa Helbig per a aquest hivern.

Per a cada col·lecció ens inspirem en alguna cosa. Amb Kurosawa, vam embogir una mica! [riu] Vam confeccionar vestits per a dones que eren guerreres japoneses; portaven armadures i vam fer encoixinats. Per exemple, aquest any va ser l’Edie Sedgwick [actriu i model nordamericana que va destacar per pertànyer a l’alta societat dels EUA i per haver actuat a diverses pel·lícules d’Andy Warhol]; vaig mirar els films de l’Andy Warhol on ella apareixia, vaig començar a buscar documentació, a investigar, a mirar videos per internet d’ella… Sempre és així: primer comencen per la idea; després arriba un caos horrorós! A continuació es pot produir un moment de crisi, de paràlisi, de no saber cap a on tirar. I potser et poses a analitzar què passa. I de sobte, tot i que sense saber ben bé com, van sortint les coses.

Fuges dels esborranys amb llapis..

Com que dibuixo fatal, treballo molt amb modelatge, és a dir, a sobre del maniquí, com es feia antigament. Se’m dóna força bé, la veritat. Després es tracta de transmetre bé les idees que tens al cap a la patronista. Cal tenir molt de feeling amb el teu equip a l’hora de treballar i com que som una empresa petita, el cert és que tots hi col·laborem i ens hi impliquem molt. Una vegada tenim la idea, fem com una glaseta, amb una tela que no serà la definitiva i hi anem treballant, fins que arriba el moment de passar al teixit definitiu, que és quan arriba l’hora de la veritat, perquè de vegades t’emportes moltes sorpreses.

Per què?

Doncs per exemple amb el tema dels caients dels teixits. Pots tenir una sensació, però de vegades et sorprèn i allò que t’havies pensat no queda com t’imaginaves. Aquesta feina és així, cada dia aprens coses noves. De vegades et preguntes: ‘com pots no saber una cosa tan bàsica, o quin caient tindrà aquesta tela o..? I has de reconèixer que no tens ni idea, i això et fa aprendre cada dia, avançar.

Quina història vols explicar amb els teus vestits?

Sobretot vull que les dones se sentin molt guapes amb les meves prendres. Molt femenines i que, alhora, amb els vestits, transmetin una actitud un pèl transgressora. Normalment, les dones que porten els meus vestits són dones que valoren moltíssim tota la feina que hi ha darrera de cada prenda, la història que pot tenir un vestit d’aquests, com s’ha fet, com s’ha pensat. Se’l posen perquè els  agrada sentir-se especials. A més, penso que tot i ser vestits per a ocasions concretes, són frescos, joves, no encarcarats ni rancis. Tenen el punt de tendència, són chic però també atemporals. Perquè l’elegància passa per arriscar-se.

Tens botiga a Barcelona i a Madrid. Has pensat a vendre a l’estranger?

A Barcelona tenim un showroom botiga, a més de l’atelier, i a Madrid, només un showroom per a la premsa. A més, tenim quatre punts de venda. Ara estem començant a mirar per anar a vendre fora. Fins ara, hem preferit ser prudents; ens hem estat preparant a consciència abans de fer cap pas; hem anat afiançant-nos. El primer que calia era tenir un bon taller, abans de fer el gran salt. Potser ara ha arribat el moment. Hem venut a Hong Kong una vegada i ara estem tantejant, a veure què passa.

No és l’únic salt. Aquest any canvies la passarel·la 080 per Cibeles.

Hem desfilat tres o quatre cops a 080. Per a nosaltres va ser un somni. Mai no ens haguéssim imaginat que algun dia ho podríem fer. I estic molt agraïda al 080 per l’oportunitat que ens va donar. Enguany, ens van trucar de Madrid i ens va semblar que era fer un pas més, endavant. Créixer una mica. I per això marxem a Cibeles.

No ets l’única firma que marxa del 080 per anar a Cibeles. Com veus la salut de la moda a Catalunya?

A Catalunya hi ha molta gent que està fent coses molt interessants i precioses. Bona part estan a Barcelona, però no tots. Ara és un moment complicat per a tothom i és difícil plantejar-se desfilar –hi ha companys que enguany no ho faran- i més encara, per exemple, intentar fer-ho a places com París. És caríssim! Per a les empreses de moda petita que hi ha al nostre país, com nosaltres, ens és molt complicat pensar d’ anar a desfilar a l’estranger per un tema de pressupostos.

Massa competència?

Penso que hi ha espai per a tothom, perquè cada dissenyador explica les coses que li agraden amb la seva roba. Tot i que sí, que és difícil obrir-se pas. Fa pocs dies, a Elisava, vaig fer una classe on vaig intentar transmetre la idea, sobretot, que la il·lusió i la constància són els dos components bàsics perquè un negoci propi de moda tiri endavant. I els primers moments són molt difícils i durs. De fet, sempre treballem moltíssim, tot i que també tenim moments glamurosos. Només amb ganes de treballar te’n pots sortir.

Amb què somies?

Somio d’anar-me’n una temporada a viure a París. M’encanta aquesta ciutat; de fet, cada vegada m’agrada més… M’encantaria obrir-hi una botiga però és una plaça superdifícil.

(segregat)

Barcelona és moda

Des de fa 4 anys, la Cambra de Comerç de Barcelona atorga els premis ‘Barcelona és moda’, uns guardons que reconeixen les empreses i els professionals que treballen per a situar Barcelona com a referent de la moda, així com el seu esforç i la seva trajectòria per consolidar les seves marques. Consten de quatre categories: Premi a l’empresa amb dimensió i expansió internacional; Premi a l’empresa emergent; Premi al professional; i Premi a la iniciativa empresarial. I consisteixen en una beca de 6.000 euros per a cadascun dels guardonats que s’han de bescanviar per serveis i accions de la Cambra en l’àmbit de la formació i la internacionalització

Aquests guardons, juntament amb el web barcelonaesmoda.com, són una aposta de la Cambra per un sector estratègic de l’economia catalana, tant pel que fa a l’àmbit productiu, com al de la distribució. Al voltant d’aquest sector s’agrupen més de 41.000 empreses, un teixit empresarial que representa un 8,9 % del total del món empresarial català.

Entre els premiats aquest any hi havia Andres Sardà, que va rebre una menció especial en reconeixement a la seva trajectòria professional; el Grup Rosa Clarà, les empreses emergents el Delgado Buil i Mimótica Micola; Teresa Helbig i Toton Comella, així com a la iniciativa El botón Mango fashion awards.

Anuncios

Una respuesta a ““L’elegància passa per arriscar-se”

  1. Hola Cristina,

    moltíssimes felicitats pel teu article. És una pena que el suplement Plaers deixi de publicar-se. Conce a Teresa des de fa temps i m’agradat molt la teva entrevista ja que has pogut trasnmetre realment com és la Teresa.

    Carla

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s