Adéu, Sita Murt

Fa anys, col·laborava amb el suplement “Plaers”, el dominical que editava el diari Avui, ja desaparegut (es va fusionar amb El Punt). Era realment una revista molt maca, on jo acostumava a fer entrevistes o reportatges no de temes científics, com ara, sinó més relacionats amb la cultura. En una ocasió, vaig anar a entrevistar la dissenyadora igualadina Sita Murt a la botiga que té a Passeig de Gràcia. Vaig disfrutar molt d’aquella entrevista. Recordo que la Sita era encantadora, molt afable, riallera. Em va entristir assabentar-me que havia mort degut a un càncer contra el que feia anys que lluitava. Avui he buscat en el bagul dels records i he recuperat aquella entrevista, del 2009. Aquí la teniu:

Fotos: Rita Lamsdorff

Fotos: Rita Lamsdorff

Podeu llegir-la en PDF: Sita Murt

“Somio d’obrir una boutique a París”

Passeig de Gràcia, número 11. El cel amenaça de descarregar un bon ruixat i els turistes caminen ràpid, mirant cap amunt, amb els mapes al cap, intentant que no els enxampi. Passen per davant de la boutique de Sita Murt i miren encuriosits. Cauen les primeres gotes i la dissenyadora catalana accepta pacient i de bon grat totes les nostres peticions de fotos. És més, a sobre ens regala un somriure enorme i càlid. Mentre, Sita mira i remira tot el que l’envolta, la gent que vagareja pel carrer, i va guardant idees, pensaments, sensacions en mil raconets al seu cervell. Després, obre aquells calaixos per dissenyar les seves creacions, un homenatge a la dona urbana, femenina, viatgera, que busca l’equilibri entre el glamour, l’elegància i el ser diferent; i que és incansable i capaç d’atendre centenars de coses alhora.

Si hi ha una cosa que la defineix és la passió. La dissenyadora confessa que cada dia s’aixeca amb la il·lusió d’un principiant i que encara el cor li fa un salt quan veu a algú pel carrer amb la seva roba. Ha dedicat tota la seva vida a la moda i va aconseguir transformar l’empresa familiar de teixits de punt fundada el 1924 en una marca en expansió, Sita Murt (http://www.sitamurt.com/) amb 20 botigues i més de 2000 punts de venda a tot el món, des de França i el Regne Unit, fins al Japó, Austràlia i la Xina.

 

Passejar pel Portal de l’Àngel, Oxford Street o Faubourg-Saint-Honoré ja no és el que era. Les botigues clàssiques han anat caient i el seu lloc és ocupat per grans cadenes.

I em sap molt de greu! Les grans cadenes van colonitzant les ciutats i és evident que han canviat els carrers de tot el món. I això està passant no tan sols aquí sinó també a Londres, a Nova York, a París. Fins i tot, han aconseguit canviat el concepte que teníem de carrer ple de botigues. Jo sóc molt romàntica i quan torno a una ciutat que conec i hi passejo, penso ‘ai, aquí hi havia tal botiga i ara ja no hi és’. Els carrers perden la seva idiosincràsia i semblen fotocòpies.

Bona part d’aquestes botigues pertanyen a marques espanyoles, com ara Inditex o Mango.

Sí, sí, i és la moda que se’ns reconeix des de fora! Quan preguntes a l’estranger per la moda que fem aquí, de seguida pensen en aquestes cadenes. Han fet canviar la manera de vendre, que la gent es posi les piles a les botigues si volen vendre i subsistir. Han tranformat també el consum de moda. Fa no tants anys compràvem roba que ens durava tot l’any; ara, en canvi, pots comprar peces que portes tres o quatre vegades com a molt.

Prêt-à-porter d’usar i llençar, que permet canviar l’armari diversos cops per temporada.

A Londres, un noi d’una botiga m’explicava que la gent cada setmana estrena. Que es compren el look per sortir aquella nit. I la setmana següent se’n compren un altre. Això és una cosa que pots fer si la peça de roba en qüestió et costa 20 euros. Això abans era impensable! Una prenda et durava molt i també costava més cara. El meu concepte no és aquest, no dissenyo prendes de roba perquè es portin un dia de farra i prou. A nosaltres ens agrada mimar el material i cada prenda que fem la treballem quasi artesanalment: la mirem, la provem, comprovem el teixit, que no es trenqui, que sigui còmode, que s’adapti… Em sap molt de greu pensar que una peça de roba nostra, que fem amb tant de cura i estimació, serveixi només per a una nit o per a un estiu.

Com vas començar en el món de la moda?

Vinc d’una família que tenia una empresa de curtits a Igualada, que fabricava pell pera les sabates, però crec que no em dedico a la moda per això, sinó que ja hi vaig néixer! Des de petita m’agradava molt i des de sempre tenia com una obsessió per vestir la mare i l’àvia, els feia els conjunts.

 O sigui que de nena la mare no et deia què t’havies de posar, oi?

I tant que no! Escollia jo sempre! El pentinat, la roba, les sabates, tot! Aleshores, de molt joveneta. Vaig tenir la gran sort de conèixer una persona extraordinària, que va ser després el meu marit. Amb ell vaig aprendre moltíssimes coses del món de la moda, i quan ell va morir, jo em vaig posar al capdavant de l’empresa.

Quin tipus d’empresa era?

Al principi, era de gènere de punt i fèiem jerseis més aviat d’home que de dona. El meu marit entenia molt en punt. Ell s’encarregava de fer el mostrari, que és al que ara li diem col·lecció. Viatjava a l’estranger, mirava què es feia a altres llocs per després fer-ho aquí. I jo sempre l’acompanyava als viatges; anàvem a París un cop o dos l’any i l’ajudava poc o molt amb el mostrari.

Però també vas començar a dissenyar una col·lecció de dona.

Com que a mi sempre m’havia agradat molt barrejar materials, em vaig que jo podria fer millor una línia de dones que d’homes, i va ser quan vam decidir posar-nos a fer dona. De fet, va ser per ell.

El què?

Que comencés a dissenyar.

 

 Em va insistir molt que anés a una escola de disseny i que em preparés. Suposo que va tenir vista i el cert és que la vida dóna tantes voltes que després m’ha servit molt. Vaig començar a estudiar moda en una escola que hi havia a Sarrià. Marxava de casa cada dia al matí per anar a Barcelona me’n tornava al vespre, i això que aleshores ja tenia quatre nens molt petits. Amb molts esforços vaig estudiar la carrera i em va servir quan vaig haver d’agafar les regnes de l’empresa.

Dona, jove, sense molta experiència… no deuria ser gens fàcil, oi?

Va ser una època molt difícil. Simplement, pel fet de ser dona em trobava moltes vegades amb problemes. Recordo, per exemple, un cop que un home va venir a vendre’ns fils. Vaig mirar el mostrari que portava, li’n vaig preguntar els preus i quan anava a comprar-ne, em va dir: ‘Escolta, nena, que podries avisar l’amo?’ Em va fer molta gràcia! [riu] No estaven acostumats que una dona pogués decidir un fil o una qualitat! Quan vaig començar a l’empresa no sabia ben bé cap a on havia d’anar i, ara, la veritat, estic molt contenta de com anem avançant. M’encanta la meva feina!

Què és el que més t’agrada?

Tot el tema creatiu, la investigació, barrejar materials… Després de tants anys i encara ara, cada matí, em llevo amb la il·lusió d’un principiant! M’encanta barrejar teixits. Sempre explico una anècdota d’una vegada que jo volia fer una prenda amb un fil metàl·lic i com que a Igualada hi ha una fàbrica de filferro, m’hi vaig presentar a buscar una solució. Quan em va veure arribar un dels tècnics, ja va començar a tremolar, perquè sempre li faig patir amb les meves peticions! [riu]

Coses tan impossibles li demanes?

Bé… li vaig explicar que volia provar fer un fil metàl·lic i es va espantar, i em va dir que es trencarien les agulles, i les màquines i tot. Però jo volia provar-ho. I sí, sí, vam provar aquest teixit, un fil alàmbric, el vam posar a la máquina i… es van trencar agulles. Però vam començar a investigar i al final vam aconseguir fer unes prendes fantàstiques. Vam enviar el fil a un filador, li vam explicar què volíem, quin tacte havia de tenir aquell fil, amb aspecte metàl·lic i que no punxés, que no es fes malbé… Apostem molt per la investigació. És un dels nostres pilars. Una altra vegada vaig intentar fer roba amb cinta de cassette.

Com?

[riu] Sí, sí, cinta de cassette de les d’abans! Vaig anar a parlar amb un dels tècnics i li vaig proposar de provar-ho. També em va mirar esparverat i em va dir ‘però si no tinc agulla per fer això! Com vols que posi això a la màquina!’, però li vaig insistir per provar-ho i ho vam intentar i… va ser un desastre total! [esclata a riure] Però es tracta d’investigar, de provar coses noves. Això és el que més m’agrada i el que menys… fer de gerent. Tot i que ara tinc la sort que hem professionalitzat l’empresa i hi ha un director general, i els meus fills, que se n’encarreguen. Per això jo em puc dedicar al disseny. Una altra cosa que tampoc no m’agrada de la meva professió és quan em diuen que sóc famosa.

Per què? De fet, ets una dissenyadora reconeguda arreu del món.

El reconeixement a la feina feta em fa feliç, però que em diguin que sóc famosa… em molesta una mica. Quan miro què hem aconseguit, perquè no sóc jo sola, som un equip de gent molt gran que fem tot això possible, em sento orgullosa i satisfeta. Veure gent pel carrer amb la teva roba és fantàstic! Ara tenim gairebé 2000 punts de venda en tot el món, i 20 botigues pròpies. Hem entrar en grans magatzems com Lafayette, a París. Si fa 25 anys m’haguessin dit: ‘mira per un foradet i veuràs on estaràs d’aquí uns anys’, no m’ho hagués cregut! Hagués pensat que era una broma. Però, per sort, és veritat.

Quin és el moment de més nervis?

El dia de la convenció, que és quan vénen compradors de tot el món, perquè nosaltres ara venem a tot arreu, a la Xina, al Japó, als Estats Units, a Austràlia.. I aquell dia és com passar un examen brutal, perquè és quan tu presentes la col·lecció. És molt pitjor que la passarel·la!

Com és una d’aquestes convencions?

Lloguem un espai o la fem en alguna escola disseny i cuidem tots els detalls. És important que els clients surtin convençuts del que els volem explicar amb aquella col·lecció i, per això, tenim cura de l’ambient, de la música, intentem que estiguin a gust. La desfilada és diferent. És molt maco, però quan la fem ja fa dies que estem venent i, aleshores, tens una mica de tranquil·litat, perquè la producció ha acabat. Per a un dissenyador és el màxim, desfilar. Pots triar la passarel·la, la música, la posada en escena, les models… tot!

Defineix la dona ‘Sita Murt’

Contemporània, moderna, li agrada vestir diferent i és delicada. Elegant, que sap estar.

En què t’inspires per fer les teves col·leccions?

En tot, fins i tot en un mercat puc trobar una bona idea. Però com deia el Picasso, a mi sempre m’agafa treballant, la inspiració!

Allò d’estar dormint i que de sobte et desperta una idea, és un mite?

Mite, mite. I tant! A mi la inspiració m’agafa treballant. Jo sempre dic que al cap tenim com un arxiu on anem guardant tot el que anem veient. Nosaltres viatgem molt, però molt, i estem continuament veient coses noves que anem arxivant al cap, com si fos un ordinador. I quan et poses a treballar és quan et surt tot això. Et dius, ‘Ah!, mira, en aquell teatre de Viena hi havia unes cortines que tal i que qual, potser podríem fer un vestit així o axà…’.

Parla’ns del sector de la moda a Catalunya i a Espanya.

A Catalunya tenim un molt bon nivell i dissenyadors molt bons i marques que estan desfilant fora, des de Josep Font que desfila en alta costura a París, fins a Armand Basi, que ho fa a Londres, o Custo, a Nova York. A Espanya hi ha la passarel·la Cibeles, que està bé, però que li manca una mica més d’internacionalització.

Què penses que fires com Bread and Butter decideixen abandonar Barcelona i apostar per altres ciutats europees?

Em preocupa més la pèrdua de la Passarel·la Gaudí que el fet que el Bread and Butter marxi fora. Nosaltres anirem a Berlin igualment. De fet, ja hi erem, estàvem a Premium. En canvi, el tema de la passarel·la Gaudí per a mi és més inquietant. És clar que s’ha de recolzar els joves perquè s’obrin pas. Però una cosa no treu l’altra: ajudar els joves no ha de dir tancar les portes als que ens diuen “consagrats”, que jo no m’hi considero, sinó que m’hi consideren. No vol dir deixar de cotsta als que fa molts anys que hi som. Vam haver de marxar a Madrid, on ens van acceptar molt bé i hi estem molt contents. Cal fer un cop de mà a tothom.

On es poden trobar les prendes Sita Murt?

Venem molt bé a Europa; aquest any la nostra col·lecció ha tingut molt bona acceptació. A Itàlia agradem molt i per a mi vendre a Itàlia i que hi agradi és el millor. Els italians són tant elegants! També venem molt bé a França, a la Xina…

A la Xina?

Quan em van dir els directius de l’empresa que vendríem a la Xina vaig pensar que ens ho copiarien tot! Però després, la veritat, he tingut una grata sorpresa. En aquell país hi ha moltes diferències socials i els que poden pagar una mica més, volen portar coses diferents i el nostre producte, al cap i a la fi, tampoc no és molt car. El que és una feinada són les talles, ajustar-les a cada país. Per exemple, a Alemanya també venem molt bé, però imagina’t la comparació entre la dona alemanya amb la dona xinesa. La prenda és la mateixa però cal adaptar-la. Ara, potser la propera botiga m’agradaria obrir-la a París. M’encantaria! Hi ha carrers que cada vegada que hi passo somio de tenir-n’hi una…

 

 

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s